divendres, 28 d’agost del 2009

ARIADNA


En un punt perdut del Maresme, es pot trobar una petita perduda i solitària cala, caminant pels penya-segats entre els pins i les pites que, fent equilibri , creixen entre les roques i el buit adreçant-se erectes cap al cel , cercant l’ aliment i la vida que els hi dóna el sol…
Aquell matí Ariadna havia decidit anar fins a la platja, com tants d’ altres freds matins de gener, un vent lleuger xiuxiuejant portava fins a terra les olors de mar i un tímid sol volia fer-se present i escalfar, acaronar , acariciar ...
Portava Ariadna a la petita bossa de lli, regal del seu estimat, l`última carta que havia rebut aquell mateix matí, el remitent deia que l’ hi havia escrit el seu particular “Teseo”, aquell a qui ella havia decidit confiar la seva ànima per allunyar-se del tortuós laberint d’ ombres que l’ envoltava , aquell Teseo que hauria d’ alliberar-la del minotaure que la consumia , de l’ angoixa d’un desig ocult i secret ...
Llegiria però el missatge a la vora del mar, no hi havia cap pressa, volia assaborir les paraules, gaudir del moment sense afanyar-se… caminava deixant-se portar per la imaginació, fantasiejant, intentant esbrinar les paraules que reposaven sobre el full amagat dins d’ aquell sobre, i al mateix temps rememorant les passionals trobades a la vora del foc, els mots tendres a cau d’ orella que l’hi acaronaven i les carícies dolces i profundes amb les que hi tremolava …
Pensava en tot això quan va seure al costat del mar , la brisa jugava amb el seu cos nu de pell bruna mentre deixava que la seva mirada es perdés a l’infinit, transportant la seva ment, envaïda per una sensació de pau, respirant amb calma, somrient, es diria que estava integrada al paisatge , al·liena al món , deixant que la natura anés omplint-la. Es sentia bé davant d’un mar blau, reposat , fred, que es movia compassat , que empentava amb el ritme dels amants , amb la dolçor i les forces precises per cada instant…
Va llegir la carta, manuscrita amb curosa cal·ligrafia, deglutint i assaborint les paraules; interioritzant el contingut amb respectuós silenci, les gavines es capbussaven a les aigües amb rapidesa per tornar a sortir poc després ,en dècimes de segon, penetraven una vegada i una altre en la fredor de les aigües per allunyar-se volant un cop complert l’ objectiu, i Ariadna llegia… absent
Deixant els pedaços de paper trencat a un costat, es va sentir de cop atreta per una mar que la cridava i caminant sobre la freda sorra va anar deixant dibuixat un rierol sinuós de petjades que s’ adreçaven a la mar…el vent gronxava els rinxols dels seus cabells i la seva pell, que el temps i el desamor havien anant dibuixant, es va tensar… ara submergida a les fredes aigües , nedava lliure deixant-se posseir , seguint un fil imaginari va recórrer el laberint d’aigua, nedant en totes les direccions possibles, cercant l’oculta sortida mentre el sol l’ acariciava, … Va tornar a la sorra, sortint lentament de l’ aigua, deixant que les petites gotes rellisquessin cos avall, lentament , suaument, en un llarg recorregut …. Es va deixar caure i abraçada per la sorra, sota la suau brisa que la gronxava va anar deixant els ulls tancats i es va adormir…
El vent va robar els petits pedaços de paper que havien portat el missatge, submergint-los a la profunditat de les aigües , tan sols a un d’ ells es podien llegir les paraules “te deix amor”…
El sol començà a amagar-se a l’ horitzó , Ariadna dormia a la platja ….

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada